El teatre Kursaal va ser, durant seixanta anys, l’edifici cultural per excel·lència de Manresa. Construït en poc menys d’un any, entre el 1926 i 1927, amb Andreu Cabot i Puig com a promotor i projectat per Josep Firmat i Serramalera, es va inaugurar pel públic el 30 d’agost de 1927, coincidint amb la Festa Major de la ciutat, com a un espai polivalent, que pogués servir de teatre i de cinema. Fins i tot, l’any 1975, degut a la gran capacitat d’absorció de públic que tenia, va ser el lloc escollit per Convergència Democràtica per fer la seva presentació. En la seva estrena es va representar l’òpera Aïda, i fins el 1988 va oferir al seu públic un gran repertori d’obres de gran èxit que va concloure amb Mary Santpere i la inoblidable companyia del Molino. A partir d’aquesta data el teatre va passar a mans de l’ajuntament i va tancar les seves portes, i fins set anys més tard el recinte es va utilitzar per organitzar activitats infantils o concerts de jazz a l’aire lliure. No obstant, l’ambient festiu que es respirava es veia trencat per la imatge de fons que mostrava l’edifici, cada cop més descuidat.
Vint anys més tard, amb una gran dosi d’esforç i il·lusió en la reconstrucció per part de l’entitat El Galliner, el teatre va tornar a obrir les seves portes després d’experimentar una important rehabilitació, signada pels arquitectes Joan Forgas i Víctor Argentí, que li va permetre presentar-se com una obra nova. Aquesta feina va tenir un cost d’onze milions i mig d’euros, finançats principalment per l’ajuntament, amb la col·laboració de la Generalitat, la Diputació de Barcelona i les 900 persones que van comprar una entrada per l’espectacle d’inauguració, L’Inagural, que va ser dirigit per la Montse Colomer. Aquesta iniciativa també va ser impulsada per El Galliner, i el import total recol·lectat amb la venda d’aquesta entrada va servir perquè la població manresana pogués sentir-se més seu aquest nou Kursaal.
El rehabilitat Kursaal, que només conserva de la construcció inicial la façana noucentista i el format de rajola del paviment del pati, ha ampliat l’espai de l’escenari en detriment de la capacitat d’aforament del local. La sala principal consta de 803 butaques (amb una platea per a 509 persones) i han construït una sala més petita per aproximadament 200 persones més, on també es podra escenificar espectacles de petit format. El terra de l’escena és practicable, es pot desmuntar parcialment si ho requereix l’escenografia d’un muntatge, i per tal de garantir un bon rendiment acústic, independentment de l’ocupació de la sala, s’han utilitzat materials en el revers dels seients que absorbissin la mateixa quantitat de so que el cos d’una persona. També s’ha dotat al teatre d’una campana acústica que permetrà poder convertir-lo en un auditori de música en un temps màxim de dues hores. Un dels avantatges més importants que ha comportat la rehabilitació és la gran quantitat de circuits alternatius que ofereix l’interior del teatre per anar d’una banda a l’altra sense haver de passar per l’escenari ni la platea. Aquest detall és molt útil per facilitar una absoluta llibertat de moviments als actors i, sobretot, per dificultar el menys possible la tasca dels tècnics en cas que sorgeixi alguna incidència que faci necessària la presència immediata d’aquests en qualsevol punt de l’escenari.
Amb la seva ajuda de manera desinteressada, coordinada per en Joan Morros, aquesta entitat ha aconseguit fer el Kursaal molt més pròxim a la gent, i que aquesta, pugui presenciar grans obres d’actualitat. El proper mes d’abril, per exemple, es podrà veure la Plaça del Diamant, l’excel·lent adaptació que Josep M. Benet i Jornet ha fet de la magistral obra de Mercè Rodoreda a la sala gran, o Viatge a Califòrnia, l’última obra de l’Àlex Casanovas, a la sala petita.
